13-1-1998. Anàlisi de la setmana del 5 a l'11 de gener de 1998 del Servei Analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA.

"SOSTENELLA Y NO ENMENDALLA" I LES HISTÈRIES D'ESPANYA. ROBERTO ALCAZAR Y PEDRÍN, ELS DELIRIS D'ARDANZA I LES CONFESIONS D'ARZALLUZ. Y la força que té ETA segons la "Guardia Civil" quan el Pacte antiETA compleix deu anys de fosc camí.

"Procure el caballero honrado y principal acertalla, pero si la falla, sostenella y no enmendalla" (O una cosa així com: Procure el cavaller honrat i principal encertar-la, i si errés, sostindre-la i no rectificar). No garantisc l'exactitud d'aquesta cita, --familiar en la llengua original per a potser molts dels que hem patit el model educatiu espanyol--, extreta del fons de la memòria d'uns dies escolars des dels quals he cremat ja més de mig segle. Però si que garantisc que és exacte el sentit de la sentència que la cita enuncia.

Sentència, màxima, dita, consigna o manament que expressa un vici espanyol. Una malaltia espanyola. La que du a no rectificar mai. A no admetre mai que es cometé una errada. A no acceptar mai que un és culpable d'una estupidesa, d'una errada, d'una equivocació, d'haver-la fotuda ben fotuda. A no saber fer un somriure per a dir: ho sent, ho vaig fer sense voler, no era la meua intenció però em vaig equivocar, intentaré no reincidir.

Terrible vici! Terrible malaltia! Cosa perillosa! Cosa insidiosa, embolicadora, emprenyadora. I miseriosa perquè implica la propensió quasi invencible de molts (massa) espanyols a acceptar pagar ells (i fer pagar al seu voltant) brutals preus per no voler rectificar errades DE LES QUE SÓN CONSCIENTS. Errades tan evidents que no poden ser ignorades. L'evidència dels quals però no és suficient per a que aquests (massa) espanyols NO CEDISQUEN.

És així com esl espanyols han cultivat durant segles una actitud vital que ni feta a propòsit si un volgués fer-se inútil per a la ciència, per a l'investigació, per a l'eficàcia. Perquè ciència, investigació i eficàcia exigeixen el dubte metòdic, la continua introspecció per a esbrinar que és el que ha anat malament. que és el que un ha fet malament. I exigeixen sobre tot, actuar seguint un procés de acostaments i rectificacions succesives i metòdiques. Per saber que l'errada d'ahir és una troballa perquè mostrà un camí que NO s'ha de repetir, i és a força de reconèixer tots els camins que no porten enlloc com es troba el camí que sí ens treu del laberint.

Sols l'extensió d'aquest "vici espanyol" entre els espanyols pot explicar que el més ineficaç, el més estúpid, el més pillat en flagrants mentides, el que amb més barra manteix, el més indigent, intel.lectualment i moral, parlant dels Ministres d'Aznar, siga el més popular i millor valorat segons repeteixen una i altra vegada les enquestes. De Mayor Oreja parle, és clar.

Del que jure que espere que qualsevol dia, per tapar-nos la boca als que ens encabotem en denunciar que els seus subordinats torturen, canviarà el nom del seu Ministeri per a que en lloc de dir-se de l'Interior, pase a dir-se Ministeri de l'Amor. De manera que quede clar que ell ens estima. I que si algun dels seus esbirros ens fa mal en torturar-nos, és pel nostre bé. Que, com diu una amarga dita espanyola, el que passa és que "Quien bien te quiere te har· llorar". Perquè un altra cruel dita espanyola dixit, "La letra con sangre entra". I malgrat que siga a pals, ens ensenyarà a recitar la fòrmula de submissió que ens farà feliços.

No importa si hi ha errada. "SOSTENELLA Y NO ENMENDALLA". Seré, impassible el gest, parlant baixet, el Ministre Oreja il.lustra els que no saben, il.lumina els ignorants, enlluerna la premsa. I, pausat i suau, disfrutant la pilota de les mentides en colpetjar-la, esgrana davant el micròfons i les càmeres la seua lliço de gramàtica.

Vegeu, vegeu, així es conjuga el present d'indicatiu del verb "ser ferm": Jo, Mayor oreja, ministre duríssim entre els duríssims, soc ferm; tu, basc col.laboracionista, ets cabut malgrat que sigues col.laboracionista; EYA és fanàtica. Nosaltres som ferms, vosaltres sou, bascs col.laboracionistes, obstinats malgrat que sigueu col.laboracionistes; ells (els violents d'HB i MBAN) són enlluernats dogmàtics.

Vegeu, vegeu, vegeu com jo, Mayor Oreja, Ministre demòcrata perquè sí, soc ferm: dic NO a complir la Llei Penitenciària, dic NO a la majoria absoluta del Parlament dit Basc que jo dic que encarna la sobirania del poble basc, dic NO a la majoria absoluta sindical de la CAB, dic NO a la majoria del Parlament Europeu, dic NO a la majoria de les Associacions de Veïns, populars i locas. Dic NO als pares i mares i als familiars dels que masacre a les meues presons d'extermini. Dic NO, NO, NO. NO.

Em dic NO a mi mateix, perquè jo, Mayor Oreja, Ministre de la policia i dels bous, avalí, acceptí, assumí, jurí guardar i fer guardar les lleis que ara transgredisc en violar els drets dels presoners polítics bascs.

I és així com JO, Mayor Oreja, Ministre de la cosa de la tortura, SOC FERM.

Fos en negre, s'obri plànol panoràmic des d'helicòpter a filera d'uniformats que marxen per la platja. canten. I les seues veus van progressivament acostant-se mentre la càmera fa un picat cap a ells: muntanyes nevades, banderes al vent, vaig per rutes imperials... Fos en negre i obri ara sobre la cara de Juan Carlos de Borbón. Obri plànol i arreplega ara junat a Juan Carlos al Generalíssim Francisco Franco. La càmera rodeja els seus caps i mira cap on miren ells: la Plaza de Oriente plena de feixistes espanyols l! d'octubre de 1975. Hi són per fecilitar el Dictador perquè ha afussellat cinc antifeixistes, dos d'ells "de l'ETA". La massa rugeix: "Franco!, Franco!, Franco!" Juan Carlos saluda amb la mà...

Fos en negre. Obri a un interior. El ministre Mayor Oreja està a casa del seu molt parent Marcelino Oreja. Marcelino li mostra fotos seues amb Franco, amb Juan Carlos, llavors Príncep. Somriuen. Comenten. Riuen. Fos en negre.

Un professor ex-rojales animava aixi el diumenge 11 al Ministre Mayor Oreja: "Les enquestes d'opinió repeteixen una i altra vegada, fins convencer el més escèptic, que el polític millor valorat és el ministre de l'Interior... Però no deu ser només aquella capacitat de irar cap enrere i als costats sense ira el que l'ha portat al cim de la valoració ciutadana; alguna cosa ha de contar també el fet de que, per mirar cap endavant sense perdre els nervis, haja estat capaç de mantindre constant una política de fermesa davant els portantveus d'ETA". (1)

El mateix dia que açò es publica, i en el mateix periòdic, (avui, diumenge 11 de gener de 1998 en EL PAIS) un entrevistador que es posa tràgic en escriure la seua entrevista amb Atutxa, el Conseller d'Interior del Governet vascongadet d'Ardanza. Va i es posa i diu: "El terror i la mort sacsegen les files dels regidors del Partit Popular, la por s'esten a molts municipis d'Euskadi... i tots els ulls miren a l'Ertzaintza, la policia autònoma basca. Alguns amb desconfiança...".

Tu! Això és massa suau. "Alguns amb desconfiança..." Però si en el mateix diari, en EL PAIS, el dia anterior un plumífer de la "quadra" de PRISA ha escrit, sota el títol de "Más" una petició per que l'exèrcit entre a sang i foc en el territori dels bàrbars (Euskal Herria). Petició amanida amb exabruptes, com ara es podrà comprovar. Perquè així de bord es posà i escriví i publicà Vicente Verdú, que és el plumífer del cas:

"Es pot concebre que, amenaçats de mort els regidors del PP, encara li siga possible a ETA seguir assassinat-los sense trabes? És pot concebre que esl de Jarrai destrocen , incendien, atenten contra les persones o mutilen, setmana tras setmana, en mig d'un ampla impunitat? Existeix encara l'Ertzaintza? O, per a quant serveix, en realitat, aquesta Ertzaintza? En qualsevol altre país civilitzat, a la pobra eficàcia d'aquest cos haurien seguit mesures disciplinàries i relleus, quan no una substitució. La seguretat ciutadana , la vida de les persones, la preservació de la convivència, estan per damunt de la veneració a la senyera autonòmica --quasi folclòrica avui-- que proclama les seues deficiències mentre les pateix. En qualsevol país civilitzat dels que conec, el mateix exèrcit hauria acudit a protegir les vides de la seua societat... "¿Es concebible que, amenazados de muerte los concejales del PP, todavía le sea posible a ETA seguir asesinándolos sin trabas? ¿Es concebible que los de Jarrai destrocen, incendien, atenten contra las personas o mutilen, semana tras semana, en medio de una holgada impunidad? ¿Existe la Ertzaintza todavía? O, ¿para cuánto sirve, en realidad, esta Ertzaintza? En cualquier otro país civilizado, a la pobre eficacia de este cuerpo habrían seguido medidas disciplinarias y relevos, cuando no un sustitución. La seguridad ciudadana, la vida de las personas, la preservación de la convivencia están por encima de la veneración a una enseña autonómica -casi folclórica hoy- que proclama sus deficiencias mientras las sufre. En cualquier país civilizado de los que conozco, el mismo Ejército, en lugar de conservarse oculto en los cuarteles, habría acudido a proteger las vidas de su sociedad....

Hauran de visitar-nos delegacions estrangeres per resoldre el problema? Desitgen resoldre'l avui les autoritats basques? El laberint de factors que prolonguen el terrorosme a Euskadi ha deixat de ser un desafiament per a l'ntel.ligència. Ara, allò incompresible s'impregna de sospites i la repetició de l'estrall sembla, com mai, una estratègia total. Solidaritat, domcs, amb el PP basc, víctima d'una molt untuosa interacció que ultrapassa ja el món de les clavegueres". (2)

Bé, es nota com de demòcrates són els espanyols? Acabem de llegir un d'aquests demòcrates lamentant-se de que l'Exèrcit no haja eixit de les cassernes per a posar en el seu lloc els bascs.

Sí. He dit "els bascs". Rellegim els paràgrfs de Verdú i advertirem que poc dissimula la seua convicció de que les autoritats basques són còmpliices d'ETA. Verdú NO ÉS UNA EXCEPCIÓ, sino un més de l'ampla gamma d'espanyols que "es posen dels nervis" quan ETA actua. "Posar-se dels nervis" és una expressió del llenguatge vulgar però molt gràfica, molt usada i molt accesible per a la gent. Però seré més precís. Hi ha una ampla gamma d'espanyols amb responsabilitats de govern, de representació o d'informació que presenten evidents simptomes d'histèria quan tenen coneixement d'una acció d'ETA. És a dir, fan pensar que pateixen el que les enciclopèdies diuen que és una "forma de psiconeurosis que es manifesta amb una exagerada emotivitat, una marcada tendència a atraure sobre si l'atenció, suggestionabilitati intolerància cap a laes situacions desagradables".

Jutgem, per exemple, si no cap aplicar-los encara que siga anlògicament, aquest concepte a tres columnistes d'ABC que publiquen el diumenge 11 desmadrats texts. Que, com Verdú, amplien les dimensions de la diana dels seus trets dialèctics i retòrics de forma que comprenga no només a ETA sino a tot el nacionalisme basc, fins i tot els bascs tots.

Vegem. Alfonso Ussía ataca ferotge Arzallus i el bisbs Setién. Comen´ça dient: "Avui no escriure d'ETA. ETA no és més que una banda de terroristes. La permanència de l'horror al País Basc té uns altres respondables, perquè ETA, Herri Batasuna i tot el seu voltant existeixen gràcies a l'empar que els proporciona la bòveda dels nacionalisme basc".

I acaba amb aquest paràgraf: " ETA existeix, i ETA assassina perquè ETA se sap emparada per una volta bicèfala tan ampla com poderosa. La volta que els atorga la comprensió, i fins l'autoritat moral i política per a seguir mantenint la seua sinistra acitvitat. Una volta habitada per veus apagades, silencis còmplices, repulses falses i prudències egoistes. La covard volta de l'empar al terror que un dia serà cvíctima del seu monstre creat. I aquesta volta té dos caps visibles i indisputades, la de Javier Arzalluz, que representa el partit que decideix qui són bascs i qui no. Una altra, la de José María Setién, que des de la seua autoritat eclesial ha influït i erosionat les conciècies de decenes ce milers de bascs. Després estan la resta, i més a baix, ETA. Ells són els darrers, emparats per la volat bicèfala del racisme, el despropòsit i l'horror". (3)

La primera reacció d'una basc davant un text com aquest és dir o pensar que "aquest no té ni punyetera idea del que passa a Euskal Herria". Aquesta primera reacció és una errada. Perquè Ussía NO ataca Arzalluz ni Setién pel que ell diu que fan --que és fals que facen-- (donar suport a ETA). Ussía els ataca pel que sí fan i pel que si són: dos bascs que se senten i se saben bascs i no espanyols, i que ho diuen i que actuen en els seus propis àmbits (un partit polític i una diòcesi de l'Església romana) DES de la seua perspectiva d'humans que són bascs. En definitiva Ussía els ataca per ser bascs i per voler-ho ser, i per fer-ho menteix a posta. Perquè ell sap que Arzalluz i Setién no només no donen suport sino que COMBATEN a ETA. Malgrat que potser no sapiga que ho sap. Potser Ussía viu en els deliris de la seua psiconeurosi antibasca, perduda la percepció de la reañitat.

Semblant falsia o semblant autoengany mostra un altre columnista d'ABC, Jaime Campmany, que el mateix dia 11 enceta així de brutalment el seu text: "Algú haurà d'assumir la greu responsabilitatdel que està passant en alguns centres d'ensenyament del País Basc. S'està ensenyant l'odi i les tècniques per a imposar-li'l a la societat sana. L'instrucció dels més menuts i l'euskaldunització dels adultss'està desenvolupant en añgunes escoles (ikastoles) amb m`todes d'educació per al terrorisme. En alguns llocs d'Euskadi funciones aules d'ensinistrament en el delicte, d'instrucció de terroristes, criaders de monstres. Així de cruda i així de terrible és la realitat, i no val que amaguem el cap a terra per a ignorar el problema, ni que ens posem a mirar cap a un altre costat". I tanca amb aquesta igualment brutal frase: "Més amarg que el plor sobre els morts serà el plor sobre els fills educats en l'ofici de matar". (4)

Açò és propaganda de guerra, falsedats típiques de la propaganda bíblica. Açò pertany al mateix gènere que els programes de Rosa de Tokio durant la II Guerra Mundial.

Jose María Carrascal, un altre columnista d'ABC, toca un altre registre el mateix dia. No desdenya, és clar, deixar caure falsedats; però el seu paper fonamental no és aquest. La seua funció és la de fer la proposta de càstig per als etistes més bestia que li cap imaginar: "La cadena perpètua és el menys que es pot demanar per al que acaba amb la vida d'innocents d'aquesta manera. Però cadena perpetua de veritat. De per vida. Vull dir que el condemnat sàpiga que morirà que morirà a presó, sense que li arriben la redenció de penes pel treball, els indults, les reinsercions. els penediments, els permissos ni cap añtre tipus de benefici penitenciari. Sabent el condemnat que es podrirà a presó en una cel.la, que sempre serà millor que podrir-se sota terra com les seues víctimes". (5)

Carrascal encara no s'atreveix a demanar que s'instaure la mort en la foguera o l'esquarterament en viu. Però tot arribarà. Ja avisa que no està en contra de la pena de mort, malgrat que no la demane explicat que en estar prhibida per la Constitució és una pèrdua de temps. Però acabarà exigint que es canvie la Constitució per implantar la pena de mort. El dia anterior Carrascal, en aquesta mateixa columna d'ABC, havia fet la seua feina acusant de terroristes a moltíssims bascs, a una gran quantitat de bascs.

Titulada ELS LLOPS, aquesta columna començava dient: "ANEM a vore si d'una vegada parlem clar del que passa al País Basc. Car la cura d'una malaltia només pot arribar d'un diagnòstic precís. El problema d'ETA no és ETA. Si el problema d'ETA foren només els terroristes que assassinen, roben o extorsionen, s'hauria acabat fa temps".

Titulada ELS LLOPS, aquesta columna començava dient: "ANEM a vore si d'una vegada parlem clar del que passa al País Basc. Car la cura d'una malaltia només pot arribar d'un diagnòstic precís. El problema d'ETA no és ETA. Si el problema d'ETA foren només els terroristes que assassinen, roben o extorsionen, s'hauria acabat fa temps". I més endavant insistia que: "El problema d'ETA no són els 'escamots' terroristes. Són els que els comprenen, expliquen i els donen suport. Per no parlar d'aquelles escoles on els exercicis pràctics parlen de com fer un 'còctel molotov' o planejar un segrest. De que s'extranyem si aquests exercicis es portem a la realitat? El problema d'ETA són fins i tot els que s'inhibeixen, els que pensen que les coses no van amb ells. O els que igualen lal violència d'ETA amb la de l'Estat; els que condemnen els atentas en calent, però després tornen a tirar a tirar totes les culpes a Madrid". (6)

En EL PAÍS del diumenge hi ha un altre article encaminat a tirar la culpa del que fa ETA al nacinalisme basc en el seu conjust. És del "filòsof espanyol de guàrdia", de guardia civil s'enten, és del guardia civilitzat Fernando savater. És un article simplement canallesc. Amb un paràgraf especialment canallesc. El dedicat a donar cobertura als policies i guàrdia civils torturadors de tants i tants joves bascs i basques. I a injuriar a les mares i pares bascs que exigeixen que es respecten els derts dels seus fills. Escriu Savater de la manifestació de Gurasoak sobre la que parlava la nostra anterior anàlisi setmanal. Escriu sense esmentar el nombre de l'associació. I diu:

"Vegem per exemple, aquests milers de pares i mares (supose que hi haurà també germans, oncles, avis, etc.) que es manifestaren fa poc a San Sebastián per a protestar pels judicis a joves acusats de participar en diferents estralls, incendis i agressions. Aquests pares modèlics no protesten contra els adults que convencen els joves que han de calar foc a cases, autobusos o ertzaines --convertint-los en delinqúents i potser arruinant la seua vida per sempre--, sino contra la policia que els deté després de cometre les seues malifetes, contra els jutges que esl jusguen i contra els periodistes que narren els esdeveniments". (7)

Aquest paràgraf és una obra mestra de la infàmia. És infame pel que calla, pel que amaga, pel que falsifica i pel que menteix. Sabent-ho. Savater sap de sobra que menteix. Que, per exemple, els policies NO els detenen després de cometre les malifetessino per castigar el jovent malgrat que saben que a dos de cada tres els hauran de deixar en llibertat perquè NO hi ha cap prova. Sap que els condemnaran SENSE proves o amb les proves d'una autoinculpació aconseguida sota tortures o donant validesa a les mentides dells policies. SAP TOT AÇÒ. I ho amaga, menteix i tergiversa en aquest abjecte paràgraf.

L'abjecció d'aquest paràgraf i la degeneració ètica i política que manifesta, dilueixen i rebaixen la gravetat d'altres afirmacions de l'article. En aquest paràgraf Savater es mostra com un canalla del montó que tira la culpa del que fa ETA a totss els nacionalistes bascs: "El problema de l'odi assassi a Euskadi no sols és polític, sino principalment cultural i de convivècia. I ací entra la respondabilitat del nacionalisme en tot l'assumpte". (7)

Savater és el "filòsof espanyol de guàrdia", de guàrdia civil, repetisc, perquè sempre sap amanir les seues canallades amb un detallet original, una cita, un no-sé-què una metàfora. En aquest cas acaba el seu article vomitant aquest paràgraf:

"Permitiu-me una metàfora post-nadalenca: no s'ha de confondre el nacionalisme amb el terrorisme, de la mateixa manera que no s'han de confondre les ametlles amb el torró; peró no ha d'oblidar-se que el torró es fa fonamentalment amb ametlles. I amb ametlles molt amargues es fabrica també l'odi terrorista a Euskadi. Mentre la necessitats de combatre les seues arrels culturals i ideològiques amb les armes de la cultura i les idees no estiga clara, seguirem com estem. Mentisc: anirem a pitjor". (7)

Roberto Alcázar i Pedrín són dos herois del comic. De còmic franquista, de còmic del primer franquisme als anys quaranta. En la segona meitat dels anys seixanta i la primera dels setanta la progressia sota Franco, la gauche divine barcelolina per exemple, disfrutava escrivint anàlisi sobre aquest còmic, comentant la paradoxa de la poc amagada homosexualitat de la parella, els detalls icònics com la polida vestimenta de Roberto, molt lligada als anuncis de premsa del Primer Año Triunfal: "Lleve uste sombrero! Los rojos no llevan sombrero!", etc.

Trec a Roberto Alcázar i Pedrín, malgrat saber que la seua referència només serà útil als de seixanta cap amunt com jo i als aficionats a l'art del còmic, perquè aquests fogosos espanyols, històrics contra ETA i contra el nacionalisme basc em recorden inevitàblement a Roberto Alcázar i Pedrín. Per basts, per desmanotats, per falsos, per hipòcrites, per fingir ser el que no són, sobre tot per mentir conscientment.

He dit espanyols i he d'afegir que també hi ha bascs. El dissabte 10, en EL CORREO ESPAÑOL, Manuel Montero, sota el títol de "Un assassinat més?", feia veu de pressumpció fins i tot per escrit (jure que llegint el seu article ES NOTAVA que feia veu de pressumpció). I sentenciava: "Vivim l'etapa més negra de l'història basca". "En el País basc la democràcia està en perill". I l'ABC del diumenge 11 publicava una llarga entrevista amb Jon Juaristi, el títol de la qual ho diu tot sobre la seua aportació la creació de clima. Aquest títul diu: Jon Juaristi, catedràtic de Filologia Hispànica i autor de El Bucle melancólico: "L'actitud del PNB davant ETA ha estat feble, de connivència i permisivitat i oportunisme al llarg de la transició".

Mentres tant Ardanza, el genuflexe d'Ajuria Enea, ha seguit caminant amb pas ferm cap al poal de les escombraries de la Història. Enterat del seu acomiadament per la premsa, Ardaza crema els seus darrers mesos en el càrrec. I va de fracàs en fracàs, d'errada en errada, fins que el poal de les escombraries de la Història tanque, piadosa, la seua tapa sobre ell. Delirà en el seu missatge de cap d'any aliniant-se amb el guàrdia civil Pardines i amb el torturador melitón manzanas contra ETA.

I ara ha tornat a delirar en cantar les glòries de deu anys del Pacte d'Ajuria Enea. Ha portat massa lluny el seu paper d'Oncle Tom. En el seu afany d'explicar que el problema de l'esclavitud és sols un problema dels negres, aquest Oncle Tom sovint genuflexe davant el Rei que Franco nomenà, oblidà que alguns negres cimarrons han ajusticiat a més d'un plantador blandc i a més d'un capatàs blanc i a més d'una gossada dels txakurres entrenats per perseguir els esclaus fugits als pantans. I els espanyols l'han posat de volta i mitja: "Com s'atreveix a dir que 'ETA és un problema nostre, dels bascs, i sobre nosaltres recau la responsabilitat de la seua solució'!" han cridat els blancs, dic els espanyols. "Amb la quantitat de morts que hem posat els espanyols en aquest negoci!"

Ardanza estava sens dubte una mica desorientat per la publicació en portada de EL MUNDO del dimecres 7 d'un titular que deia: "ETA ha recuperat una sòida estructura per assassinar, segons la Guàrdia Civil", i l'afirmació en l'interior de que "ETA és l'organització més veterana en el món i la major experiència, preparació i millor organització".

Arzalluz també li ha desbaratat a Ardanza el seu desé aniversari del Pacte d'Ajuria Enea. Front a l'autocomplacència d'Ardanza ha estat un Arzalluz autocrític el que ha confesat allò obvi: que és vergonyós el "total incompliment" del Pacte d'Ajuria Enea perquè, segons ell, els que volien fer de la Mesa un front antiterrorista han aconseguit el que volien".

Lúcid Arzallus. Per què no fa servir aquesta lucidesa per lluitar pel seu país en lloc se fer-li el joc als qui li neguen el pa i la sal a la simple idea d'una Euskal Herria independent? (I no diguem si a més es lliga independència i socialisme).

Trist paper el d'Arzalluz. Sempre és trist fer l'efímer paper de col.laboracionistes de Vichy, de sipais dels alemanys, en lloc del paper de maquis en les muntanyes o en les ciutats. Però sigueren els combatents de la Resistència francesa els que aconseguiren per a França un seient permanent en el Consell de Seguretat de l'ONU. Mentre que els pragmàtics de Vichy s'afonaven el poal de les escombraries de la Història.

Aquell cap al que es dirigeix amb pas ferm i decidit Ardanza, el genuflexe d'Ajuria Enea. Oprobi i despreci per sempre per a ell!

Justo de la Cueva

(1) Santos Juliá·: Administrar el temps, en el núm de l'11 de gener de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(2) Vicente Verdú: "Més", en el núm. del 10 de gener de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edición electrónica en Internet.

(3) Alfonso UssÌa: "La volta bicèfala", en el núm. de l'11 de gener de 1998 de ABC. Pres de la seua edición electrónica en Internet.

(4) Jaime Campmany: "Terror i demagògia", en el núm. de l'11 de gener de 1998 de ABC. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(5) JosÈ MarÌa Carrascal: "Condemna de per vida", en el núm. de l'11 de gener de 1998 de ABC. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(6) Jose Maria Carrascal: "Els llops", en el núm. del 10 de gener de 1998 de ABC. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(7) (7) Fernando Savater: "Les ametlles i el torró", en el núm. de l'11 de gener de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.